Si es que tanta bogeria no es bona i, re, que la meva companya de viatge se m'ha trencat per la meitat. Resulta que jugant amb el seu xurri yankie, la va agafar com un sac de patates i no se com, però la Juju s'ha fet mal al pit. I després de passar-nos tota la nit pensant que s’havia trencat a l’estèrnum, al dia següent ens vam anar cap al metge per veure que es el que tenia.
Vaja odissea, primer de tot arribem a un local on no hi havia ningú i que semblava estar abandonat. Després de donar-nos conta de que estàvem a la direcció equivocada, vam entrar al metge i quina va ser la sorpresa que per poder visitar-te amb un metge yankie, el primer que has de fer es pagar 195$ (així de cop), sense saber si podrà fer alguna cosa per tu.
Aquest 195$ és el valor de que un metge més vago que el de la seguretat social, es dediqui a treure conclusions d’estèrnums fissurats sense ni tan sols fer una radiografia, ja que al seu parer, la recuperació d’un estèrnum fissurat, un estèrnum trencat o un hematoma al pit, segueix el mateix procediment.
Amb aquesta conclusió la nena es va passar els següents dies fent repòs absolut, però la Juju va empitjorar i vam tornar a anar al mateix metge, amb l’única idea al cap de fer una radiografia, manera de saber si havia alguna cosa trencada. Per acabar de millorar la boníssima qualitat del procediment de la salut americana, vam tenir que pagar de nou uns 175$, dels quals ens vam retornar 70$ just després de la visita. Que perquè? Dons perquè el metge deia que no podia fer re, que possiblement tindria danys interns i que tenia que anar a l’hospital. És a dir, una visita de 5 minuts, sense cap mena d’exploració i, per suposat, sense radiografia (la màquina estava tancada), costa 100$. No m’estranya que els metges americans tinguin tanta pasta, només per dir tres paraules i treure’s el problema de sobre, ja s’han guanyat 100$.
Total que amb un total de 295$ gastats, casi 15 dies perduts i amb un acollonament per la frase “posibles daños internos”, ens dirigim a l’Hospital Universitari de San Diego (imaginant la similitud a hospitals com Anatamia de Grey o House). Però sense imaginar-ho ens dirigíem a alguna cosa similar a l’hospital il·legal que tenen els del barri de la mina per treure les bales dels tirotejos per assumptes de drogues.
La veritat es que potser la imatge de l’hospital en si, no feia tanta por ni era tan tercermundista, i en una altre situació geogràfica hagués passat per un Hospital del mar d’imitació, però el que pul·lulava per aquella sala d’espera i llocs de treball, és el que feia cagar-se de por només a la primera passa que feies dintre.
Per començar, només a la porta ja ens vam, trobar una dona del tamany de 3 vegades la Júlia, que et mira fixament i amb un somriure maliciós als llavis, et preguntava: Where are you going??? I tu, amb la cara de poker, et planteges la resposta. Però, a veeeee. Quantes opcions tens si només n’hi ha una entrada a la part d’urgències i l’altra porta és el lavabo?? Però pobre de tu que obris la boca, que et trobes darrera a 4 tius vestits amb un trajo semblant als de Seguritas, però amb molt mala ostia (d’això últim estic segura).
Una vegada passada la barrera de la dona de la recepció, arribem a la dona que s’encarrega de fer les admissions a l’hospital: Una dona de aproximadament 60 anys amb una calvície dramàtica i una talla aproximada de la 350 (evidentment parlo del model de talla Strafalarius!) que va sobreviure al atac melodramàtic i perillós de la Juju, que no entenc perquè als americans els hi costa tant entendre que ella te dos cognoms, cosa del que es troba infinitament orgullosa.
Però el plat fort de la nit es presentaria de manera paulatina durant la resta de la nit, que seria llarga (unes 9 hores). Mentre a la Juju li practicàvem tot tipus de proves per evitar qualsevol tipus de malaltia important (com un test d’embaràs, d’orina i de sang), que a veure, que el que l’hi fa mal es l’estèrnum... En fi, dons això, mentre a la marejàvem amb un munt de proves, jo vaig accedir a l’espectacle més psicodèlic des de que vaig trepitjar el meu primer hospital.
La primera persona que ens vam trobar va ser un rodamón caminant en mitjons per tota la sala d’espera, arrossegant darrera seu un coixí, i realitzant negocis estranys intercanviant pitis per valiums amb un altre rodamón que esperava a la sala. Poc més tard, el pobre home intentava quedar-se dormit a les cadires de l’hospital i cridava a ple pulmó que eren les cadires més incòmodes en les que havia dormit mai i que no podia aconseguir-ho.
Vam continuar amb una dona que va entrar una mica més tard. Imagineu-vos una dona sense dents amb el cabell pentinat d’una manera impossible, estirat cap a dalt, amb una cua de 4 pels. Respecte a com anava pintada, portava una ratlla de l’ull d’un color turquesa que cremava les retines, des de la meitat del nas. Com accessoris, portava una cadira de rodes amb només tres rodes, la qual no necessitava, ja que es propulsava amb els seus propis peus, d’esquena. Riu-te, però, tu saps l’ho difícil que deu ser això d’una forma tant ràpida?. Bueno, la dona es va dedicar a passar-se absolutament tota la nit veient d’una forma fanàtica la televisió i cascant amb l’amiga (l’única diferència entre les quals es que aquesta última tenia dos dents).
Les terceres artistes invitades eren els clons del Justine Timberlake (en lleig i baix, vull dir... més lleig i més baix que la realitat) i .la Cortney Love (però imagineu-vos aquella Cortney Love, feta caldo i amb la ratlla del tint al cabell de fa tres mesos). Van arribar amb quatre bosses del super, disposats a ficar-se un festí de xetos i després d’acabar-se les 5 bosses de patates, els pobres van caure rendits, no sense abans demanar un parell de llençols a la dona de la recepció, que amb els seu somriure maliciós i la seva mirada de perdona vides, els hi va donar.
Mentre anaven entrar la resta dels personatges frikis de la nit, el primer rodament que us he comentat, s’entretenia robant-li ampolles d’aigua a diferents pacients i a demanar-li xetos a la Cortney, ja que segons paraules textuals de l’home, “No tinc dents i es més fàcil de menjar per mi”. M’estalvio els meus comentaris personals no?
La nota ètnica, la va posar una parella de mexicans, vestits com si estiguéssim a Texas: Amb botes de punta, samarretes amb cordills al coll i el seu senyor barret de cowboy. Lo graciós d’aquesta parella, és que la dona s’anava quedant dormida per les cadires (no l’hi semblaven tant incòmodes com al rodamón) i, encara que és lícit el dormir a llocs públics, el que no esta permès es roncar d’aquella manera tant animal, que semblava una balena. El marit, en comptes de despertar a la dona per evitar-li el ridícul, es va posar a riure, es va aixecar i va marxar, deixant a la dona allà tirada i jo no el vaig tornar a veure en tota la nit.
A tot això em d’afegir les aparicions dels diferents personatges (quin amb mes pinta de malalt terminal) amb mascaretes de la grip A, una parella de mare autoritària i fill destrossat psicològicament, un friki que es va passar tota la nit canviant el canal de la televisió o les infinites passejades d’un home misteriós amb la jaqueta de la peli de matrix.
Com veieu el mon hospitalari de USA no es el que ens venen a les pelis, ni el que trobeu a les series de televisió, tot és un engany global i encara que segurament podrem trobar hospitals del molt bona qualitat, he arribat a la conclusió de que em sento orgullosa del procediment sanitari del meu país, al qual tantes i tantes vegades he criticat.
Vaja odissea, primer de tot arribem a un local on no hi havia ningú i que semblava estar abandonat. Després de donar-nos conta de que estàvem a la direcció equivocada, vam entrar al metge i quina va ser la sorpresa que per poder visitar-te amb un metge yankie, el primer que has de fer es pagar 195$ (així de cop), sense saber si podrà fer alguna cosa per tu.
Aquest 195$ és el valor de que un metge més vago que el de la seguretat social, es dediqui a treure conclusions d’estèrnums fissurats sense ni tan sols fer una radiografia, ja que al seu parer, la recuperació d’un estèrnum fissurat, un estèrnum trencat o un hematoma al pit, segueix el mateix procediment.
Amb aquesta conclusió la nena es va passar els següents dies fent repòs absolut, però la Juju va empitjorar i vam tornar a anar al mateix metge, amb l’única idea al cap de fer una radiografia, manera de saber si havia alguna cosa trencada. Per acabar de millorar la boníssima qualitat del procediment de la salut americana, vam tenir que pagar de nou uns 175$, dels quals ens vam retornar 70$ just després de la visita. Que perquè? Dons perquè el metge deia que no podia fer re, que possiblement tindria danys interns i que tenia que anar a l’hospital. És a dir, una visita de 5 minuts, sense cap mena d’exploració i, per suposat, sense radiografia (la màquina estava tancada), costa 100$. No m’estranya que els metges americans tinguin tanta pasta, només per dir tres paraules i treure’s el problema de sobre, ja s’han guanyat 100$.
Total que amb un total de 295$ gastats, casi 15 dies perduts i amb un acollonament per la frase “posibles daños internos”, ens dirigim a l’Hospital Universitari de San Diego (imaginant la similitud a hospitals com Anatamia de Grey o House). Però sense imaginar-ho ens dirigíem a alguna cosa similar a l’hospital il·legal que tenen els del barri de la mina per treure les bales dels tirotejos per assumptes de drogues.
La veritat es que potser la imatge de l’hospital en si, no feia tanta por ni era tan tercermundista, i en una altre situació geogràfica hagués passat per un Hospital del mar d’imitació, però el que pul·lulava per aquella sala d’espera i llocs de treball, és el que feia cagar-se de por només a la primera passa que feies dintre.
Per començar, només a la porta ja ens vam, trobar una dona del tamany de 3 vegades la Júlia, que et mira fixament i amb un somriure maliciós als llavis, et preguntava: Where are you going??? I tu, amb la cara de poker, et planteges la resposta. Però, a veeeee. Quantes opcions tens si només n’hi ha una entrada a la part d’urgències i l’altra porta és el lavabo?? Però pobre de tu que obris la boca, que et trobes darrera a 4 tius vestits amb un trajo semblant als de Seguritas, però amb molt mala ostia (d’això últim estic segura).
Una vegada passada la barrera de la dona de la recepció, arribem a la dona que s’encarrega de fer les admissions a l’hospital: Una dona de aproximadament 60 anys amb una calvície dramàtica i una talla aproximada de la 350 (evidentment parlo del model de talla Strafalarius!) que va sobreviure al atac melodramàtic i perillós de la Juju, que no entenc perquè als americans els hi costa tant entendre que ella te dos cognoms, cosa del que es troba infinitament orgullosa.
Però el plat fort de la nit es presentaria de manera paulatina durant la resta de la nit, que seria llarga (unes 9 hores). Mentre a la Juju li practicàvem tot tipus de proves per evitar qualsevol tipus de malaltia important (com un test d’embaràs, d’orina i de sang), que a veure, que el que l’hi fa mal es l’estèrnum... En fi, dons això, mentre a la marejàvem amb un munt de proves, jo vaig accedir a l’espectacle més psicodèlic des de que vaig trepitjar el meu primer hospital.
La primera persona que ens vam trobar va ser un rodamón caminant en mitjons per tota la sala d’espera, arrossegant darrera seu un coixí, i realitzant negocis estranys intercanviant pitis per valiums amb un altre rodamón que esperava a la sala. Poc més tard, el pobre home intentava quedar-se dormit a les cadires de l’hospital i cridava a ple pulmó que eren les cadires més incòmodes en les que havia dormit mai i que no podia aconseguir-ho.
Vam continuar amb una dona que va entrar una mica més tard. Imagineu-vos una dona sense dents amb el cabell pentinat d’una manera impossible, estirat cap a dalt, amb una cua de 4 pels. Respecte a com anava pintada, portava una ratlla de l’ull d’un color turquesa que cremava les retines, des de la meitat del nas. Com accessoris, portava una cadira de rodes amb només tres rodes, la qual no necessitava, ja que es propulsava amb els seus propis peus, d’esquena. Riu-te, però, tu saps l’ho difícil que deu ser això d’una forma tant ràpida?. Bueno, la dona es va dedicar a passar-se absolutament tota la nit veient d’una forma fanàtica la televisió i cascant amb l’amiga (l’única diferència entre les quals es que aquesta última tenia dos dents).
Les terceres artistes invitades eren els clons del Justine Timberlake (en lleig i baix, vull dir... més lleig i més baix que la realitat) i .la Cortney Love (però imagineu-vos aquella Cortney Love, feta caldo i amb la ratlla del tint al cabell de fa tres mesos). Van arribar amb quatre bosses del super, disposats a ficar-se un festí de xetos i després d’acabar-se les 5 bosses de patates, els pobres van caure rendits, no sense abans demanar un parell de llençols a la dona de la recepció, que amb els seu somriure maliciós i la seva mirada de perdona vides, els hi va donar.
Mentre anaven entrar la resta dels personatges frikis de la nit, el primer rodament que us he comentat, s’entretenia robant-li ampolles d’aigua a diferents pacients i a demanar-li xetos a la Cortney, ja que segons paraules textuals de l’home, “No tinc dents i es més fàcil de menjar per mi”. M’estalvio els meus comentaris personals no?
La nota ètnica, la va posar una parella de mexicans, vestits com si estiguéssim a Texas: Amb botes de punta, samarretes amb cordills al coll i el seu senyor barret de cowboy. Lo graciós d’aquesta parella, és que la dona s’anava quedant dormida per les cadires (no l’hi semblaven tant incòmodes com al rodamón) i, encara que és lícit el dormir a llocs públics, el que no esta permès es roncar d’aquella manera tant animal, que semblava una balena. El marit, en comptes de despertar a la dona per evitar-li el ridícul, es va posar a riure, es va aixecar i va marxar, deixant a la dona allà tirada i jo no el vaig tornar a veure en tota la nit.
A tot això em d’afegir les aparicions dels diferents personatges (quin amb mes pinta de malalt terminal) amb mascaretes de la grip A, una parella de mare autoritària i fill destrossat psicològicament, un friki que es va passar tota la nit canviant el canal de la televisió o les infinites passejades d’un home misteriós amb la jaqueta de la peli de matrix.
Com veieu el mon hospitalari de USA no es el que ens venen a les pelis, ni el que trobeu a les series de televisió, tot és un engany global i encara que segurament podrem trobar hospitals del molt bona qualitat, he arribat a la conclusió de que em sento orgullosa del procediment sanitari del meu país, al qual tantes i tantes vegades he criticat.
A tot això, el resultat es que la pacient no tenia fissures ni trencades, sinó que tenia un peaaaaaazo d’hematoma al pit. I encara que això va ser una gran noticia perquè la Juju es comences a recuperar super ràpidament, encara estem esperant la factura de l’hospital. Tenint en compte la quantitat de proves que l’hi van fer, les hores que ens vam passar allà i que l’hi van demanar un dipòsit de 500$ (cosa que no vam fer), la sorpresa promet ser de 5 estrelles.
