TIEMBLA SAN DIEGO!

Ja se que, cronològicament no toca aquest post, però considero important el tema com per donar-li prioritat, i es que si no ho explico ara, amb la meva lentitud, possiblement ho expliqui dintre de dos anys :$.

I es que si, ja he viscut un terratrèmol i la cosa, es que m’he cagat viva. Suposo que no m’enrecordo d’haver viscut cap i, per això, no estic acostumada a patir aquests tipus de regals que ens ofereix la mare naturalesa, però, encara així, es digna d’explicar. A part d’això, la setmana passada, vaig veure un documental del la fi del mon en el 2012, amb el que jo ja m’imaginava que l’Apocalipsi s’havia avançat...

Resulta que durant tot el cap de setmana han estat havent multitud de terratrèmols, però de baixa intensitat. Nosaltres no els hem notat, ja que com molts sabreu, estàvem fem d’exploradores d’Amèrica en el nostre Road Trip Vegas-Grand Canyon, i, per això, ens ha agafat completament desprevinguts.

Eren sobre les 3.40 de la tarda, ja amb la panxa plena i passejant per la casa, quan he començat a notar una cosa molt molt rara. Hem trobava com super marejada, com si estigués en un vaixell, i començo a sentir que les persianes de la meva habitació no paraven de fer soroll. Surto, per veure si es que feia molt de vent, hi veig al patio a la Júlia i el Phil agafant els testos de les plantes amb les dues mans, mentre tota la resta es movia.

La Chanels, que s’havia anat a buscar la laundry, estava al sotterani i jo només pensava que s’havia quedat tancada al ascensor. Resulta que ha vist com tot es movia i ha sortit corrents pel garatge. He sortit al passadís a veure si la veia, i veig l’aigua de la piscina que s’estava sortint, com en onades i he notat com es movia el terra sota els meus peus... K Al.lucinant!

No puc dir, exactament, quan a durat, però que no han sigut 3 segons això si que ho puc garantir. M’he posa’t a veure les noticies i tampoc eren molt clars, perquè tot just acabava de passar, però la idea anava d’entre uns 15 a uns 30 segons, l’epicentre a Mexicali, encara que també hi ha hagut una altre a la Baja Califòrnia. I les magnituds, uns deien 6.9 i els altres 7.2. Tenint en compte que el terratrèmol de Haiti, van ser 7.0 ja os ho podeu imaginar. Per sort, això no es casi el tercer mon i pel que he vist, únicament ha hagut un mort i algunes destrosses de diferents magnituds.

Ara que tot a passat, em ric de l’ho nerviosa que m’he arribat a posar, però entre la novetat de l’assumpte i la confusió de no saber que està passant, m’he cagat del tot. Però encara que els californians estan molt acostumats, i que el Phil em mirava aguantant-se el riure, dient-me “Welcome to California”, també s’han quedat una mica trasbalsats, i es que feia molt que no notaven un de tan gran. Però després de tot, sempre es pot convertir en una historieta més que penjar al post J.

Parlant amb una de les Scissors Sisters (les veïnes), em comentava que just abans del terratrèmol, s’hi havia ficat a fer UVA, i que a sobre ella ho ha notat des de dintre. A sobre era la seva primera vegada dintre d’una maquina d’aquestes i ja estava una mica acollonada de per si... osigui que imagineu.

I es que després de patir, a San Diego, tormentes varies amb una caiguda d'un arbre a la meva isntal.lació elèctrica (i quedar-me, conseqüentment, sense electricitat durant 24 hores), un canvi de marees (molt molt petit tsunami) a les platges de La Jolla pel terratrèmol de Xile, una alerta de huracà a Bahames (amb la suspensió del meu vol de tornada a Califòrnia) i aquest últim terratrèmol, em sento preparada per tornar a Barcelona, que, encara que neva, em sento molt més segura.

Per finalitzar, us passo un article que he trobat per internet, que explica una micona del terratrèmol, per que l’interessi es clar, que aquí re es obligatori.

Bueno nanos, que consti que he penjat dos posts en menys de 24 hores, i es que encara estic flipant amb la gran hazaña, però que sapigueu que ja estic fornejant uns quants més. Com sempre, espero que us agradi... cuideu-vos molt i molts petons!

http://www.cronica.com.mx/nota.php?id_nota=498664

UN NOU MEMBRE A LA FAMILIA.

Jaaaaaa! Ho se que la lentitud és la meva característica bàsica i si ho barregem amb l’actitud vaga que m’envolta, ens dona com a resultat que porto sense escriure unes quantes setmanes i es que... com sempre us dic, la vida d’europea de vacances a San Diego no em deixa temps ni de llimar-me les ungles, però pels que realment seguiu el blog, he fet una sèrie de propòsits pel 2010: Menjar menys, aprimar-me una mica, deixar de visitar els fast-food (ja se, sona una mica monotemàtic, però la Peggy Sue esta ansiosa de protagonisme) i escriure més al blog. He de dir que, ho sento molts, però no apostaria re a que aconsegueixi cap de totes! :(

Bueno, com us comentava, tinc una nova noticia que donar-vos, encara que va passar fa bastant temps i molts de vosaltres ja sabreu de la seva existència. I és que tenim un membre nou a la família. Es tracta d’un Guinea Pig, el que ve a ser una cobaya vamos! Encara que nosaltres ens referim, amb molta dulçura, com la rata. Es tracte d’un mascle que vam comprar per 25$, amb un tamany normal (menys d’un pam), un comportament entranyable i un pèl a tres colors i una mica despentinat que ens va fer enamorar-nos d’ell.

Però, em creat un monstre: Actualment, es una rata del tamany de casi dos pams, el cabell s’ha convertit en una espècie de stil punk, deixant pèl a tot arreu, més semblant al d’un gat que al d’una cobaya, mossega a mala llet, pixa i caga d’una forma sobrehumana i menja diàriament el triple del seu pes (inclús s’ha menjat la seva pròpia casa).

La Juli diu que és un cobaya en plena adolescència, però jo crec que és una puta rata mimada i consentida. Només us dic que va tenir regal de reis...

Per últim, una de les coses més important: El nom. Després de molt pensar, vam decidir que havia de tenir un nom amb característiques catalanes, dons bé, així va ser. El seu nom es Pamto i l’origen del nom és Pa Amb Tomàquet.

Apa, disfruteu amb les fotos de la nostra rata! ;)

A la segona foto, podeu veure tots els accessoris del Pamto (riu-te tu dels accessoris de la Barbie). A la següent, el que va quedar de la seva casa, després de menjar-se-la en un atac de gana (a la quarta podeu veure com era la casa original). A les dos centrals, i les dos del mig de l’última línia, podeu veure com a canviat de tamany. Si si, un monstre.

La Juuu se parte la caja: californian sternum

Si es que tanta bogeria no es bona i, re, que la meva companya de viatge se m'ha trencat per la meitat. Resulta que jugant amb el seu xurri yankie, la va agafar com un sac de patates i no se com, però la Juju s'ha fet mal al pit. I després de passar-nos tota la nit pensant que s’havia trencat a l’estèrnum, al dia següent ens vam anar cap al metge per veure que es el que tenia.

Vaja odissea, primer de tot arribem a un local on no hi havia ningú i que semblava estar abandonat. Després de donar-nos conta de que estàvem a la direcció equivocada, vam entrar al metge i quina va ser la sorpresa que per poder visitar-te amb un metge yankie, el primer que has de fer es pagar 195$ (així de cop), sense saber si podrà fer alguna cosa per tu.

Aquest 195$ és el valor de que un metge més vago que el de la seguretat social, es dediqui a treure conclusions d’estèrnums fissurats sense ni tan sols fer una radiografia, ja que al seu parer, la recuperació d’un estèrnum fissurat, un estèrnum trencat o un hematoma al pit, segueix el mateix procediment.

Amb aquesta conclusió la nena es va passar els següents dies fent repòs absolut, però la Juju va empitjorar i vam tornar a anar al mateix metge, amb l’única idea al cap de fer una radiografia, manera de saber si havia alguna cosa trencada. Per acabar de millorar la boníssima qualitat del procediment de la salut americana, vam tenir que pagar de nou uns 175$, dels quals ens vam retornar 70$ just després de la visita. Que perquè? Dons perquè el metge deia que no podia fer re, que possiblement tindria danys interns i que tenia que anar a l’hospital. És a dir, una visita de 5 minuts, sense cap mena d’exploració i, per suposat, sense radiografia (la màquina estava tancada), costa 100$. No m’estranya que els metges americans tinguin tanta pasta, només per dir tres paraules i treure’s el problema de sobre, ja s’han guanyat 100$.

Total que amb un total de 295$ gastats, casi 15 dies perduts i amb un acollonament per la frase “posibles daños internos”, ens dirigim a l’Hospital Universitari de San Diego (imaginant la similitud a hospitals com Anatamia de Grey o House). Però sense imaginar-ho ens dirigíem a alguna cosa similar a l’hospital il·legal que tenen els del barri de la mina per treure les bales dels tirotejos per assumptes de drogues.

La veritat es que potser la imatge de l’hospital en si, no feia tanta por ni era tan tercermundista, i en una altre situació geogràfica hagués passat per un Hospital del mar d’imitació, però el que pul·lulava per aquella sala d’espera i llocs de treball, és el que feia cagar-se de por només a la primera passa que feies dintre.

Per començar, només a la porta ja ens vam, trobar una dona del tamany de 3 vegades la Júlia, que et mira fixament i amb un somriure maliciós als llavis, et preguntava: Where are you going??? I tu, amb la cara de poker, et planteges la resposta. Però, a veeeee. Quantes opcions tens si només n’hi ha una entrada a la part d’urgències i l’altra porta és el lavabo?? Però pobre de tu que obris la boca, que et trobes darrera a 4 tius vestits amb un trajo semblant als de Seguritas, però amb molt mala ostia (d’això últim estic segura).

Una vegada passada la barrera de la dona de la recepció, arribem a la dona que s’encarrega de fer les admissions a l’hospital: Una dona de aproximadament 60 anys amb una calvície dramàtica i una talla aproximada de la 350 (evidentment parlo del model de talla Strafalarius!) que va sobreviure al atac melodramàtic i perillós de la Juju, que no entenc perquè als americans els hi costa tant entendre que ella te dos cognoms, cosa del que es troba infinitament orgullosa.

Però el plat fort de la nit es presentaria de manera paulatina durant la resta de la nit, que seria llarga (unes 9 hores). Mentre a la Juju li practicàvem tot tipus de proves per evitar qualsevol tipus de malaltia important (com un test d’embaràs, d’orina i de sang), que a veure, que el que l’hi fa mal es l’estèrnum... En fi, dons això, mentre a la marejàvem amb un munt de proves, jo vaig accedir a l’espectacle més psicodèlic des de que vaig trepitjar el meu primer hospital.

La primera persona que ens vam trobar va ser un rodamón caminant en mitjons per tota la sala d’espera, arrossegant darrera seu un coixí, i realitzant negocis estranys intercanviant pitis per valiums amb un altre rodamón que esperava a la sala. Poc més tard, el pobre home intentava quedar-se dormit a les cadires de l’hospital i cridava a ple pulmó que eren les cadires més incòmodes en les que havia dormit mai i que no podia aconseguir-ho.

Vam continuar amb una dona que va entrar una mica més tard. Imagineu-vos una dona sense dents amb el cabell pentinat d’una manera impossible, estirat cap a dalt, amb una cua de 4 pels. Respecte a com anava pintada, portava una ratlla de l’ull d’un color turquesa que cremava les retines, des de la meitat del nas. Com accessoris, portava una cadira de rodes amb només tres rodes, la qual no necessitava, ja que es propulsava amb els seus propis peus, d’esquena. Riu-te, però, tu saps l’ho difícil que deu ser això d’una forma tant ràpida?. Bueno, la dona es va dedicar a passar-se absolutament tota la nit veient d’una forma fanàtica la televisió i cascant amb l’amiga (l’única diferència entre les quals es que aquesta última tenia dos dents).

Les terceres artistes invitades eren els clons del Justine Timberlake (en lleig i baix, vull dir... més lleig i més baix que la realitat) i .la Cortney Love (però imagineu-vos aquella Cortney Love, feta caldo i amb la ratlla del tint al cabell de fa tres mesos). Van arribar amb quatre bosses del super, disposats a ficar-se un festí de xetos i després d’acabar-se les 5 bosses de patates, els pobres van caure rendits, no sense abans demanar un parell de llençols a la dona de la recepció, que amb els seu somriure maliciós i la seva mirada de perdona vides, els hi va donar.

Mentre anaven entrar la resta dels personatges frikis de la nit, el primer rodament que us he comentat, s’entretenia robant-li ampolles d’aigua a diferents pacients i a demanar-li xetos a la Cortney, ja que segons paraules textuals de l’home, “No tinc dents i es més fàcil de menjar per mi”. M’estalvio els meus comentaris personals no?

La nota ètnica, la va posar una parella de mexicans, vestits com si estiguéssim a Texas: Amb botes de punta, samarretes amb cordills al coll i el seu senyor barret de cowboy. Lo graciós d’aquesta parella, és que la dona s’anava quedant dormida per les cadires (no l’hi semblaven tant incòmodes com al rodamón) i, encara que és lícit el dormir a llocs públics, el que no esta permès es roncar d’aquella manera tant animal, que semblava una balena. El marit, en comptes de despertar a la dona per evitar-li el ridícul, es va posar a riure, es va aixecar i va marxar, deixant a la dona allà tirada i jo no el vaig tornar a veure en tota la nit.

A tot això em d’afegir les aparicions dels diferents personatges (quin amb mes pinta de malalt terminal) amb mascaretes de la grip A, una parella de mare autoritària i fill destrossat psicològicament, un friki que es va passar tota la nit canviant el canal de la televisió o les infinites passejades d’un home misteriós amb la jaqueta de la peli de matrix.

Com veieu el mon hospitalari de USA no es el que ens venen a les pelis, ni el que trobeu a les series de televisió, tot és un engany global i encara que segurament podrem trobar hospitals del molt bona qualitat, he arribat a la conclusió de que em sento orgullosa del procediment sanitari del meu país, al qual tantes i tantes vegades he criticat.

A tot això, el resultat es que la pacient no tenia fissures ni trencades, sinó que tenia un peaaaaaazo d’hematoma al pit. I encara que això va ser una gran noticia perquè la Juju es comences a recuperar super ràpidament, encara estem esperant la factura de l’hospital. Tenint en compte la quantitat de proves que l’hi van fer, les hores que ens vam passar allà i que l’hi van demanar un dipòsit de 500$ (cosa que no vam fer), la sorpresa promet ser de 5 estrelles.

ADAPTANT-ME A LA VIDA YANKIE.... OTRA VEEEEEEEEEEEEZ

Bueno, ja estem aquí, van passant els dies, i jo no paro de lluitar contra el jet lag... Aquí ningú m’entén... Tothom es fot amb mi i em diu gossa i vaga, però realment no puc lluitar
contra això... La son en venç i em quedo dormint per les cantonades, intento despertar però hi ha una força superior que em recomana i m'obliga a dormir... A més es aquest sofà.... aquest increïble, fabulós, emocionant, enorme, suau i acollidor sofà. No m’ho posa fàcil.

A part d'això, la meva panxa està ressentida... tantes coses estranyes afecten a la meu petit estómac: lambrusco, cerveses, picants, espècies... Deu meu, o perdo l’estómac o, de veritat, es farà invencible. Ja només el tercer dia, vaig acabar vomitant fins l'aigua que vaig veure fa tres dies... Però ja estic una mica millor! Tothom tranquil que bixo malo nunca muere... Només s’arrossega! (by Juju).

Per acabar-ho de rematar, des de que he arribat aquí tinc l'ull de l'úlcera una mica inflat. Hi han dies que em fan més mal i dies en que casi no ho noto, però joder... avui està com una
patata. No em fa molt de mal, però molesta i el problema és que no se que passa. Vull pensar que és el canvi de pressió, alguna al·lèrgia (encara que no en tinc) o que estic cansada (ja ho se, dormo una mitja de 15 hores diàries, però estic cansada). Havia pensat en posar-me una mica de camamilla, però entre que costa un culló trobar-la per aquí i la que trobes et costa 6$ la caixa, i tenint en compte, lo molt catalana que em defineixo, vaig descartar la idea, per raons evidents econòmiques.

Total, espero donar bones noticies dintre d'uns dies, però és que els meu punts febles estan una mica tocats i necessito notar que això canvia, perquè els meus punts forts només surtin a la llum.

Però no només he vomitat i dormit, també hem fet altres coses, com per exemple, 4 dies després d'arribar vam tenir el nostre primer laidiesday. Vam fer una de les coses que més van planejar la Juju i jo durant la pre-experiencia. Ens vam anar a fer una rutilla pel centre comercial de Downtown: El Horton Plaza, una obra d'ingenieria que te la particularitat de tenir diferents nivells molt malament comunicats, de manera que si tu estàs al pis del mig, mires a sota i dius "uaaaaaaaaaaalaaaaaaaaaa, un Forever 21” (una botiga americana que a la rubia i a mi ens encanta), el problema el tens en com baixar. Ja els arquitectes van fer el camí més difícil per poder accedir-hi.

Però bueno, que la cosa es que vam estar a aquesta botiga i llavors vam entendre el perquè del nostre gran viatge! Que roba, que complements... aiii!! En fi, que em desvio, que vam estar tot el dia de compres i vam menjar al ja tant típic "ersitioverde". Fins i tot vam comprar coses per la llar: 6 gots de cubata: 4 dòlars ( 2.66 €), pelador de pomes 1.5$ (1€), 6 plats 5$ (3.30€), 30 perxes 5$ )3.30€), ser unes housewifes de infarto amb estil i glamour i troba els millors xollus de la ciutat, NO TIENE PRECIO!!!

Però a part d'anar a comprar les nostres cosetes, també em fet coses de profit no creieu, com anar a comprar menjar, per suposat compra responsable, acorde a la dieta Juju (odiaré els pèsols la resta de ma vida) i l’estratègia per mantenir a la Peggy sue lo més lluny possible (estratègia que no esta tenint molt d’èxit by the way). La friolera de 140$ ens vam gastar, però como tá el mercao en iuesei!!! En fi, ens vam fer a la idea que era necessari, no?? Però no us penseu, que també vam trobar els nostres xollos eh! Com la sufridora torradora, que ja l'hem amortitzat, que ens va costar 6$ (4€, que son 4 eurooooosss eeeeh).

Bueno, també fem altres coses que no son comprar, que iuesei es consumista de naixement, però que nosaltres (al menys jo) d'agarrada soc un rato. Dons que fem per no gastar diners??, dons veiem la tele.

Ja vaig tenir l'experiència a l'any passat amb la televisió americana; deu meu si hauria de fer un post només per parlar d'això... Osti quina raó, dons re, això no s ho explico, que faré un post nou i així us ho explico tot de cop.

Total que dintre de les altres coses que em fet aquí (a part del tonto i el mandrós), també es troba el veure birres. Deu meu, això es inhumà. Com la gent veu tanta birra aquí a Iuesei?? Us poso em precedents, el divendres a la nit va venir un amic del Phil del seu poble de deep Amèrica, dons entre ell, el Phil, el Xinorri (que no s'anava fins dilluns), la Juju i jo, ens vam cascar sense exagerar més de 20 birres, en escasses 3 hores i mitja. I no vui que penseu que nosaltres vam col·laborar molt, que com a màxim ens vam fotre 3!! O sigui que feu contes...

A més a més, hi han altres costums americanes (o del Phil) que no acabem d'entendre molt bé, com aquesta obsessió de malinterpretar la siesta, com alguna cosa que es fa unes 4 vegades al dia (amb el que està tot el dia dormint), menjar con 32 vegades al dia o que deixin la porta de la casa oberta. Fa un dia, sense anar més lluny, vam arribar a tenir la graciosa experiència de, estant las dues housewifes dormint, la casa sens va emplenar (a les
2 del matí) de ninyatos de 20 anys tots borratxos i fen soroll. Tot te una explicació, eren amics del Phil, però us imagineu a mi sortint en pijama, tota despentinada, amb els ulls enganxats... I el meu glamour?? Aquestes coses no es fan, homeee...

Japi Javi&Luis to ebri badiiii!!!

Bueno com no, i per segon any seguit, aquí estava jo pel Haloweeeeen. Però aquesta vegada (i molt afortunada que em sento), es pot dir que realment m'he trobat a l'esperit del JaviandLuis: em vist disfresses, em sortit i em vist l'ambient e inclús he fet la nostra pròpia carbassa.

Comencem per la carbassa?? Dons això, el Phil, com bon amfitrió, ens va comprar dues carbasses perquè donguessim rienda suelta a la nostra imaginació i després de passar-nos casi dos dies volent fer-les, però sense vèncer a la nostra lluita contra el jet lag i quedant destruïdes al nostre gran sofà, milers de dissenys impossibles, una carbassa destruïda (convertida en cor després), vam fer el que seria la nostra primera carbassa. He de dir, que
l'experiència de fer-la va ser una de les coses més asqueroses que he fet amb ma vida. Fotra la ma dintre d'una cosa que esta plena de fils i pipetes, amb una substància pastosa no entrava dintre dels meus plans. Però com som mujeres todoterreno, vam acabar foten la ma fins al fons i, eh!, Ben mona que va acabar la nena!

Us presento unes quantes fotos perquè podeu contemplar el nostre estil modelant fruites. Per cert, per si no ho havíeu notat o definit... Es tracta d'una carbassa fumada!

A la part d’adalt: A les cantonades la Juju i la Sambi amb la pumpkin fumada. Al centre la nostra cara de tristesa al saber que ens havíem carregat la primera carbassa. A la part d’abaix: A les cantonades la Sambi i la Juju en plena preparació i a sota les pumpkins acabades.

Després de fer les carbassetes, també vam sortir de festa a veure l'ambient que hi havia, però abans d'això ens vam trobar l'ambient a dintre de casa nostra. De cop i volta, veiem una tia (companya de feina del Phil) amb una faldilla per sobre el cul, un escot amb les bubies completament fora i plena de volants. Ens va acabar dient que anava disfressada, segons ella, d'un famós dibuix animat de la tele americana, encara que ho sento però a nosaltres ens semblava més una putilla tirolesa que no un innocent dibuix animat.

Coneixent ja aquest personatge, la seva actitud i la seva indumentària, només em va fer falta sortir una mica de nit, per crear-me la teoria de perquè las Yankies es disfressen per Halloween, i es que es la única manera de vestir-te i comportar-te com un zorrón, sense por a que ningú t'acusi de ser-ho realment.

Però a part de putilles disfressades, lluitant a veure qui ensenyava més cuixa o pit, també la gent te la filosofia de que tothom ha d'anar disfressat, i vaig veure de tot, des de un cubell de withe trash (merda blanca) (era un tiu amb un barril penjant amb dues cordes i un cartell enganxat al barril que posava "withe trash"), a hulk hogan, al tigre de Frosties de Kellogs, una disfressa de beerbong (que es una espècie de joc que utilitzen els yankies per tajar-se, que es composa de tres gots a cada extrem d'una taula i has d'encertar a ficar una bola de ping pong. Si ho aconsegueixes, l'altre equip ha de veure birra), imagineu-vos a un tiu amb una espècie de taula i els tres gots a cada banda... vamos un panorama!

Total, conclusivament parlant, de que serveix Haloween??: Si ets tia, per anar de putilla de incògnit i si ets tiu, per quedar-te amb la penya amb el teva disfressa, però això si, sempre has d'anar borratxo.

SWEEEEEEET HOOOOME CALIFORNIAAAA!!!

Bueno, encara que estic una mica perduda (ja fa gairebé sis mesos que no escric absolutament re i sembla ser que això s'oblida)., suposo que s'haurà de començar pel principi, o sigui que....

Després de casi 20 hores de viatge, sortir a les 5 del matí de Vilassar (mai jomtoun), 2 avions, 5 hores d'espera, ni un piti, molta son i molt síndrome de classe turista, ens esperaven tota la policia de Los Angeles per posar-nos a prova. Deu mes, sabeu el que es sentir-vos com un peixito en una pescateria mentre tots els clients et miren? Dons alguna cosa semblant. Per ells érem chikanitas de la pubredumbre d'Espanya (que em jugo el coll que ni tan sols sabem situar-la en un mapa, tros d'ases) intentant venir aquí a robar la seva "riquesa" (que no parlarem d’economia, però deixa bastant a desitjar). Mirant-nos com si ja haguéssim fet un putu delicte.

Que no es prou haver de dirigir-me a la merda del centre d'Espanya (que em crea al·lèrgia), haver fet el paper de nena rica que la mantindran els seus pares, per passar-me 6 mesos a USA, i aconseguir una merda de visat que únicament em permet fer un putu curs d’anglès de menys de 18 hores??? Però que us penseu que sou?? La primera potència mundial???? Vaaaa, home vaaa!.

En fi, després de casi suplicar tenir que entrar aquest putu país, van arribar milers de preguntes bastant arriscades, per part del personal d’autoritat yankie:

- Portes menjar?
- no (El fuet, els ferrero roche i el pernil no es considera menjar veritat?)
- Porteu tabac?
- Si, un... (Un cartró i mig)
- Porteu una arma explosiva?
- Si, soc la puta cosina de Bin Laden, no m'ho veus al cabell.

En fi, que després de tota aquesta puta paridosa peli de terrorisme i patriotisme, ens van deixar passar, només amb una idea al cap. És la tercera vegada que trepitjo aquest país i juro que serà l'última... putus yankies...

Però bueno, després de tanta hipocresia i mentires, ens esperava la part romàntica de l'assumpte. Allà estava Phil. Allà estava Júlia i jo sentia una dolça melodia de violins de fons mentre s’abraçaven...I una merda... segur que sonava Queen o inclús Metallica jajaja. Però si que va ser molt maco, els dos abraçats i jo aguantant els rams de flors, perquè si si. ens va portar un ram de flors per cadascuna (i no es maco això??). La veritat és que no puc dir que tots els yankies siguin igual de capullus, subnormals, prepotents i patriòtics. Bueno, això últim si, que a patriòtic al Phil ningú el guanya.

Però el viatge tampoc acabava aquí, després ens esperàvem 2 hores de viatge en cotxe fins San Diego, dos hores morta de gana i lluitant contra el jet lag, sentint a la Júlia cada dos per tres. "Saaaaaaaaaaaaaaaaaaanvi, si jo lluito tu lluites" jajajaja. Total, que després del "passeig" en cotxe vam arribar al que seria la nostra llar en els pròxims 6 mesos... Hogar, dulce hogar!. Bueno o alguna cosa semblant. No vaig poder veure fins dos dies després de quin color era el terra de l'apartament. Si no hi havien 50 caixes al terra no hi havia ni una. El Xinorri (pels que no ho coneixeu, era el company de pis del Phil, amb el que vam marxar a Las Vegas l’última vegada que vam estar la Ju i jo en aquest país. Per qui el coneixeu... si, si, exacte, el paranoic, egocèntric, gilipolles i patètic. Eiiii! Veig que teniu memòria).Dons això, el Xinorri, ha tingut un cop d’inspiració i una de les millors idees de la seva vida i ha decidit tornar cap a casa seva, ni més ni menys que a Michigan, allà on no hi ha re.

Total, després d'esquivar totes les capses i no morir en l'intent, vam arribar al que seria un dels llocs més estimats de la casa: El petit pati!. He de explicar, que és el lloc més estimat de la casa, ja que allà i, només allà, es pot fumar. Aiiii! Els americans i les seves grans idees i lleis, i es que, aquí estar prohibit fumar a dintre de la TEVA PRÒPIA CASAAAA! Però això si, si tens una pipa i tens Marihuana, tu et pots sentar al sofà i fumar-te-la fins pillar el globus de ta vida, perquè clar, com es herba cremada....

Doncs... per on anava... a si. Dons una vegada al petit pati, vam celebrar la nostra Welcome Party: tres convidat, molts pitis, 2 ampolles de lambrusco i altres coses... Desgraciadament, la festa no va durar molt... al menys per la meva part, vaig caure rendida i vaig dormir durant unes 12 hores seguides. Suposo, que l'altre part del clan va continuar la seva festa privada... Buffff, millor sense detalls!!

Bueno l'apartament per això genial eh! És tipus Melrose Place, amb les seves figuretes artístiques en mig del vecindari, la seva piscina (a la qual no li toca mai el sol), la seva sala de laundry (a 1.25$ l’ús de la rentadora + assecadora) i uns veïns de l’ho més peculiar.

El pis també és una monada una cuina (amb rentavaixelles eh!!), una habitació amb un llit de matrimoni i uns armaris amb mirall (dels que deu tenir la Paris Hilton a la seva residència de tardor), un lavabo per mi soleta i un leaving room amb un sofà.... oiiiii, deu meu, quin sofà. No he vist una cosa igual em ma vida. Súper graaaan, súper llaaaarg, súper aaaample... Impactant!

D’esquerra a dreta i d’alt a abaix: La còmoda (que m’encanta) que he heretat del Phil amb un colló de marques surferes i de skaters. El nostre petit gimnàs (fotut en mig del menjador). La meva habitació. Una vista del saló amb el menjador al fons de la foto. El menjador (amb els miralls psicodèlics). La cuina (No busqueu més, es així de petita). L’habitació de la Juju (Recollida?? Jajaja). L’impactant e increïble sofà. El detallet que tinc a la meva habitació per recordar l’equip dels meus amors (bufanda de la final del Barça contra el Shakhtar del 28-08-09, asies wea!!). El nostre petit altar en homenatge a les Single Ladies (les nostres nenes a les que trobem molt a faltar). I el nostre “gran” petit patio.

A part d'això, i com us comentava, també tenim veïns, com dos veïnes lesbianes (a partir d'ara les scissors sister), que es passaran les pròximes dos setmanes, fen soroll, movent mobles, fent forats... en fi, tocant els collons, per no parlar de les fetes que es foten, joooeeeer, vaja crits nanus. D'això també em reservo els comentaris escabrosos (per això si que he utilitzat els teus taps Víctor, gràcies solet!) i, a més, pel que diu el Phil, ja podem tenir cura, perquè no l'hi estranyaria existències de proposicions indecents...Seguiremos informando.

A més la meva habitació té una finestra que dona directament al passadís principal del grup d’apartament, de manera que també em trobo amb els veïns que es dediquen a córrer a les 4.00 del matí o els que es dediquen a petar la xerrada a les 10.00 del matí just davant de la meva finestra...

El barri també està força bé. Una botiga de Donuts oberta 24 hores al dia, una botiga on et fan una espècie de gelat dels sabors que vulguis, amb qualsevol tipo de coses per sobra (xocolata, vainilla, kit kat...) i qualsevol sirop a sobre (maduixa, xocolata...), però això si, com posa a la botiga es light, un Starbucks i dos supermercats, un davant de l’altre (visca la competència).

D’esquerra a dreta i d’alt a abaix: El meu Starbucks on em poso jo amb el meu cafè gegant a prendre el sol cada matí. La piscina, famosa per la seva obscuritat. La botiga de iogurts 24 hores. La font que decora els nostres apartaments (molt romàntica!!). El dos supermercats un davant de l’altre (un Vons i l’altre Albertson). I la botiga de donuts (i també croissant de mantega) obert 24 hores.

P.D.: Veig que les fotos sorten pixelades. No se com arreglar-ho-. De totes maneres es penjaran les fotos en el feisbuu, com sempre. Que ho disfruteu... o no!

INTRODUCCIÓ

Hola a tots de nou!

Aquesta petita introducció, esta feta per explicar i posar en situació, tant el viatge com el canvi de blog, a tots els que estiguin disposats a llegir la segona entrega de les meves aventures, aquesta vegada acompanyada.

La primera raó es per explicar als que sabien que marxava, però no en quines condicions, quin és el tipus de viatge i quin és el seu objectiu.

Per començar no te res a veure amb el viatge anterior, ni és un camí de creixement personal, ni és una temporada de meditació, ni és un procés per millorar el meu anglès (encara que no m’anirà malament, que tinc molt a refrescar)... És un viatge definit com un Living Las vegas (Però amb dos diferencies: no tinc com objectiu morir i la ubicació es a San Diego). És un viatge en el que vinc a disfrutar, a viure el meu somni i a cremar el meu últim cartutxu de joventut (alguns de vosaltres ja sabeu del núvol (fet de crisis) que m'acompanya des de que vaig fer els 25). I perquè no? Qui no desitja prendre's 6 mesos de vacances al lloc on sempre havia somiat viure: Golden Califòrnia.

A més ho he fet de la millor manera possible, amb un tros de dona (tu te merece ezo i muxo má!) com és la Juju. D'aquí també ve el nou nom del blog, ja que si és una experiència compartida, ja no pot ser el pesulet (que en pau descansi!).

A part hauria de presentar a l’altre personatge de la història. En Phil! Personatge pintoresc que s’ha convertit en el novio de la Juju. A part de ser important per això, també serà el nostre company de pis e introductor a la nostra vida yankie (for sencond time)... quina pooooor! Jajaja. Però també he de dir que es un tros de pa i encara que tingui trets yankies (molt marcats) és molt bona persona.

Em trobo en deute de dir, que no trobareu (o això espero) problemàtica social i personal com a l'últim blog, sino les 1001 aventures de dos "mujeres digna d'admirá" a la bonica, assolellada i calorosa ciutat de San Diego. No obstant, tal i com soc jo, no crec que aquest viatge sigui pla i sense problemes (tot sabeu que tinc una taca negra que m'acompanya) però intentarem explicar, com intento fer sempre, de la forma més "tània" i humorística possible.

La veritat es que al principi no anava a escriure més en el blog, i la veritat es que quan vaig arribar aquí (a mi bella Califòrnia) em sentia una mica buida per posar-me a escriure de nou, però m'he sorprès al sentir a gent que em deia que tornés a escriure, i encara que se que molts ni ho recorden ni ho van llegir mai, em dirigeixo a qui encara estigui interessat en viure les segones aventures del pesulet ... a ells va dedicat aquest blog, gràcies per fer-me sentir que faig alguna cosa que us crea il·lusió e interès! ;).