Bueno, encara que estic una mica perduda (ja fa gairebé sis mesos que no escric absolutament re i sembla ser que això s'oblida)., suposo que s'haurà de començar pel principi, o sigui que....
Després de casi 20 hores de viatge, sortir a les 5 del matí de Vilassar (mai jomtoun), 2 avions, 5 hores d'espera, ni un piti, molta son i molt síndrome de classe turista, ens esperaven tota la policia de Los Angeles per posar-nos a prova. Deu mes, sabeu el que es sentir-vos com un peixito en una pescateria mentre tots els clients et miren? Dons alguna cosa semblant. Per ells érem chikanitas de la pubredumbre d'Espanya (que em jugo el coll que ni tan sols sabem situar-la en un mapa, tros d'ases) intentant venir aquí a robar la seva "riquesa" (que no parlarem d’economia, però deixa bastant a desitjar). Mirant-nos com si ja haguéssim fet un putu delicte.
Que no es prou haver de dirigir-me a la merda del centre d'Espanya (que em crea al·lèrgia), haver fet el paper de nena rica que la mantindran els seus pares, per passar-me 6 mesos a USA, i aconseguir una merda de visat que únicament em permet fer un putu curs d’anglès de menys de 18 hores??? Però que us penseu que sou?? La primera potència mundial???? Vaaaa, home vaaa!.
En fi, després de casi suplicar tenir que entrar aquest putu país, van arribar milers de preguntes bastant arriscades, per part del personal d’autoritat yankie:
- Portes menjar?
- no (El fuet, els ferrero roche i el pernil no es considera menjar veritat?)
- Porteu tabac?
- Si, un... (Un cartró i mig)
- Porteu una arma explosiva?
- Si, soc la puta cosina de Bin Laden, no m'ho veus al cabell.
En fi, que després de tota aquesta puta paridosa peli de terrorisme i patriotisme, ens van deixar passar, només amb una idea al cap. És la tercera vegada que trepitjo aquest país i juro que serà l'última... putus yankies...
Però bueno, després de tanta hipocresia i mentires, ens esperava la part romàntica de l'assumpte. Allà estava Phil. Allà estava Júlia i jo sentia una dolça melodia de violins de fons mentre s’abraçaven...I una merda... segur que sonava Queen o inclús Metallica jajaja. Però si que va ser molt maco, els dos abraçats i jo aguantant els rams de flors, perquè si si. ens va portar un ram de flors per cadascuna (i no es maco això??). La veritat és que no puc dir que tots els yankies siguin igual de capullus, subnormals, prepotents i patriòtics. Bueno, això últim si, que a patriòtic al Phil ningú el guanya.
Però el viatge tampoc acabava aquí, després ens esperàvem 2 hores de viatge en cotxe fins San Diego, dos hores morta de gana i lluitant contra el jet lag, sentint a la Júlia cada dos per tres. "Saaaaaaaaaaaaaaaaaaanvi, si jo lluito tu lluites" jajajaja. Total, que després del "passeig" en cotxe vam arribar al que seria la nostra llar en els pròxims 6 mesos... Hogar, dulce hogar!. Bueno o alguna cosa semblant. No vaig poder veure fins dos dies després de quin color era el terra de l'apartament. Si no hi havien 50 caixes al terra no hi havia ni una. El Xinorri (pels que no ho coneixeu, era el company de pis del Phil, amb el que vam marxar a Las Vegas l’última vegada que vam estar la Ju i jo en aquest país. Per qui el coneixeu... si, si, exacte, el paranoic, egocèntric, gilipolles i patètic. Eiiii! Veig que teniu memòria).Dons això, el Xinorri, ha tingut un cop d’inspiració i una de les millors idees de la seva vida i ha decidit tornar cap a casa seva, ni més ni menys que a Michigan, allà on no hi ha re.
Total, després d'esquivar totes les capses i no morir en l'intent, vam arribar al que seria un dels llocs més estimats de la casa: El petit pati!. He de explicar, que és el lloc més estimat de la casa, ja que allà i, només allà, es pot fumar. Aiiii! Els americans i les seves grans idees i lleis, i es que, aquí estar prohibit fumar a dintre de la TEVA PRÒPIA CASAAAA! Però això si, si tens una pipa i tens Marihuana, tu et pots sentar al sofà i fumar-te-la fins pillar el globus de ta vida, perquè clar, com es herba cremada....
Doncs... per on anava... a si. Dons una vegada al petit pati, vam celebrar la nostra Welcome Party: tres convidat, molts pitis, 2 ampolles de lambrusco i altres coses... Desgraciadament, la festa no va durar molt... al menys per la meva part, vaig caure rendida i vaig dormir durant unes 12 hores seguides. Suposo, que l'altre part del clan va continuar la seva festa privada... Buffff, millor sense detalls!!
Bueno l'apartament per això genial eh! És tipus Melrose Place, amb les seves figuretes artístiques en mig del vecindari, la seva piscina (a la qual no li toca mai el sol), la seva sala de laundry (a 1.25$ l’ús de la rentadora + assecadora) i uns veïns de l’ho més peculiar.
El pis també és una monada una cuina (amb rentavaixelles eh!!), una habitació amb un llit de matrimoni i uns armaris amb mirall (dels que deu tenir la Paris Hilton a la seva residència de tardor), un lavabo per mi soleta i un leaving room amb un sofà.... oiiiii, deu meu, quin sofà. No he vist una cosa igual em ma vida. Súper graaaan, súper llaaaarg, súper aaaample... Impactant!
Després de casi 20 hores de viatge, sortir a les 5 del matí de Vilassar (mai jomtoun), 2 avions, 5 hores d'espera, ni un piti, molta son i molt síndrome de classe turista, ens esperaven tota la policia de Los Angeles per posar-nos a prova. Deu mes, sabeu el que es sentir-vos com un peixito en una pescateria mentre tots els clients et miren? Dons alguna cosa semblant. Per ells érem chikanitas de la pubredumbre d'Espanya (que em jugo el coll que ni tan sols sabem situar-la en un mapa, tros d'ases) intentant venir aquí a robar la seva "riquesa" (que no parlarem d’economia, però deixa bastant a desitjar). Mirant-nos com si ja haguéssim fet un putu delicte.
Que no es prou haver de dirigir-me a la merda del centre d'Espanya (que em crea al·lèrgia), haver fet el paper de nena rica que la mantindran els seus pares, per passar-me 6 mesos a USA, i aconseguir una merda de visat que únicament em permet fer un putu curs d’anglès de menys de 18 hores??? Però que us penseu que sou?? La primera potència mundial???? Vaaaa, home vaaa!.
En fi, després de casi suplicar tenir que entrar aquest putu país, van arribar milers de preguntes bastant arriscades, per part del personal d’autoritat yankie:
- Portes menjar?
- no (El fuet, els ferrero roche i el pernil no es considera menjar veritat?)
- Porteu tabac?
- Si, un... (Un cartró i mig)
- Porteu una arma explosiva?
- Si, soc la puta cosina de Bin Laden, no m'ho veus al cabell.
En fi, que després de tota aquesta puta paridosa peli de terrorisme i patriotisme, ens van deixar passar, només amb una idea al cap. És la tercera vegada que trepitjo aquest país i juro que serà l'última... putus yankies...
Però bueno, després de tanta hipocresia i mentires, ens esperava la part romàntica de l'assumpte. Allà estava Phil. Allà estava Júlia i jo sentia una dolça melodia de violins de fons mentre s’abraçaven...I una merda... segur que sonava Queen o inclús Metallica jajaja. Però si que va ser molt maco, els dos abraçats i jo aguantant els rams de flors, perquè si si. ens va portar un ram de flors per cadascuna (i no es maco això??). La veritat és que no puc dir que tots els yankies siguin igual de capullus, subnormals, prepotents i patriòtics. Bueno, això últim si, que a patriòtic al Phil ningú el guanya.
Però el viatge tampoc acabava aquí, després ens esperàvem 2 hores de viatge en cotxe fins San Diego, dos hores morta de gana i lluitant contra el jet lag, sentint a la Júlia cada dos per tres. "Saaaaaaaaaaaaaaaaaaanvi, si jo lluito tu lluites" jajajaja. Total, que després del "passeig" en cotxe vam arribar al que seria la nostra llar en els pròxims 6 mesos... Hogar, dulce hogar!. Bueno o alguna cosa semblant. No vaig poder veure fins dos dies després de quin color era el terra de l'apartament. Si no hi havien 50 caixes al terra no hi havia ni una. El Xinorri (pels que no ho coneixeu, era el company de pis del Phil, amb el que vam marxar a Las Vegas l’última vegada que vam estar la Ju i jo en aquest país. Per qui el coneixeu... si, si, exacte, el paranoic, egocèntric, gilipolles i patètic. Eiiii! Veig que teniu memòria).Dons això, el Xinorri, ha tingut un cop d’inspiració i una de les millors idees de la seva vida i ha decidit tornar cap a casa seva, ni més ni menys que a Michigan, allà on no hi ha re.
Total, després d'esquivar totes les capses i no morir en l'intent, vam arribar al que seria un dels llocs més estimats de la casa: El petit pati!. He de explicar, que és el lloc més estimat de la casa, ja que allà i, només allà, es pot fumar. Aiiii! Els americans i les seves grans idees i lleis, i es que, aquí estar prohibit fumar a dintre de la TEVA PRÒPIA CASAAAA! Però això si, si tens una pipa i tens Marihuana, tu et pots sentar al sofà i fumar-te-la fins pillar el globus de ta vida, perquè clar, com es herba cremada....
Doncs... per on anava... a si. Dons una vegada al petit pati, vam celebrar la nostra Welcome Party: tres convidat, molts pitis, 2 ampolles de lambrusco i altres coses... Desgraciadament, la festa no va durar molt... al menys per la meva part, vaig caure rendida i vaig dormir durant unes 12 hores seguides. Suposo, que l'altre part del clan va continuar la seva festa privada... Buffff, millor sense detalls!!
Bueno l'apartament per això genial eh! És tipus Melrose Place, amb les seves figuretes artístiques en mig del vecindari, la seva piscina (a la qual no li toca mai el sol), la seva sala de laundry (a 1.25$ l’ús de la rentadora + assecadora) i uns veïns de l’ho més peculiar.
El pis també és una monada una cuina (amb rentavaixelles eh!!), una habitació amb un llit de matrimoni i uns armaris amb mirall (dels que deu tenir la Paris Hilton a la seva residència de tardor), un lavabo per mi soleta i un leaving room amb un sofà.... oiiiii, deu meu, quin sofà. No he vist una cosa igual em ma vida. Súper graaaan, súper llaaaarg, súper aaaample... Impactant!
D’esquerra a dreta i d’alt a abaix: La còmoda (que m’encanta) que he heretat del Phil amb un colló de marques surferes i de skaters. El nostre petit gimnàs (fotut en mig del menjador). La meva habitació. Una vista del saló amb el menjador al fons de la foto. El menjador (amb els miralls psicodèlics). La cuina (No busqueu més, es així de petita). L’habitació de la Juju (Recollida?? Jajaja). L’impactant e increïble sofà. El detallet que tinc a la meva habitació per recordar l’equip dels meus amors (bufanda de la final del Barça contra el Shakhtar del 28-08-09, asies wea!!). El nostre petit altar en homenatge a les Single Ladies (les nostres nenes a les que trobem molt a faltar). I el nostre “gran” petit patio.
A part d'això, i com us comentava, també tenim veïns, com dos veïnes lesbianes (a partir d'ara les scissors sister), que es passaran les pròximes dos setmanes, fen soroll, movent mobles, fent forats... en fi, tocant els collons, per no parlar de les fetes que es foten, joooeeeer, vaja crits nanus. D'això també em reservo els comentaris escabrosos (per això si que he utilitzat els teus taps Víctor, gràcies solet!) i, a més, pel que diu el Phil, ja podem tenir cura, perquè no l'hi estranyaria existències de proposicions indecents...Seguiremos informando.
A més la meva habitació té una finestra que dona directament al passadís principal del grup d’apartament, de manera que també em trobo amb els veïns que es dediquen a córrer a les 4.00 del matí o els que es dediquen a petar la xerrada a les 10.00 del matí just davant de la meva finestra...
El barri també està força bé. Una botiga de Donuts oberta 24 hores al dia, una botiga on et fan una espècie de gelat dels sabors que vulguis, amb qualsevol tipo de coses per sobra (xocolata, vainilla, kit kat...) i qualsevol sirop a sobre (maduixa, xocolata...), però això si, com posa a la botiga es light, un Starbucks i dos supermercats, un davant de l’altre (visca la competència).
A més la meva habitació té una finestra que dona directament al passadís principal del grup d’apartament, de manera que també em trobo amb els veïns que es dediquen a córrer a les 4.00 del matí o els que es dediquen a petar la xerrada a les 10.00 del matí just davant de la meva finestra...
El barri també està força bé. Una botiga de Donuts oberta 24 hores al dia, una botiga on et fan una espècie de gelat dels sabors que vulguis, amb qualsevol tipo de coses per sobra (xocolata, vainilla, kit kat...) i qualsevol sirop a sobre (maduixa, xocolata...), però això si, com posa a la botiga es light, un Starbucks i dos supermercats, un davant de l’altre (visca la competència).
D’esquerra a dreta i d’alt a abaix: El meu Starbucks on em poso jo amb el meu cafè gegant a prendre el sol cada matí. La piscina, famosa per la seva obscuritat. La botiga de iogurts 24 hores. La font que decora els nostres apartaments (molt romàntica!!). El dos supermercats un davant de l’altre (un Vons i l’altre Albertson). I la botiga de donuts (i també croissant de mantega) obert 24 hores.
P.D.: Veig que les fotos sorten pixelades. No se com arreglar-ho-. De totes maneres es penjaran les fotos en el feisbuu, com sempre. Que ho disfruteu... o no!
