TIEMBLA SAN DIEGO!

Ja se que, cronològicament no toca aquest post, però considero important el tema com per donar-li prioritat, i es que si no ho explico ara, amb la meva lentitud, possiblement ho expliqui dintre de dos anys :$.

I es que si, ja he viscut un terratrèmol i la cosa, es que m’he cagat viva. Suposo que no m’enrecordo d’haver viscut cap i, per això, no estic acostumada a patir aquests tipus de regals que ens ofereix la mare naturalesa, però, encara així, es digna d’explicar. A part d’això, la setmana passada, vaig veure un documental del la fi del mon en el 2012, amb el que jo ja m’imaginava que l’Apocalipsi s’havia avançat...

Resulta que durant tot el cap de setmana han estat havent multitud de terratrèmols, però de baixa intensitat. Nosaltres no els hem notat, ja que com molts sabreu, estàvem fem d’exploradores d’Amèrica en el nostre Road Trip Vegas-Grand Canyon, i, per això, ens ha agafat completament desprevinguts.

Eren sobre les 3.40 de la tarda, ja amb la panxa plena i passejant per la casa, quan he començat a notar una cosa molt molt rara. Hem trobava com super marejada, com si estigués en un vaixell, i començo a sentir que les persianes de la meva habitació no paraven de fer soroll. Surto, per veure si es que feia molt de vent, hi veig al patio a la Júlia i el Phil agafant els testos de les plantes amb les dues mans, mentre tota la resta es movia.

La Chanels, que s’havia anat a buscar la laundry, estava al sotterani i jo només pensava que s’havia quedat tancada al ascensor. Resulta que ha vist com tot es movia i ha sortit corrents pel garatge. He sortit al passadís a veure si la veia, i veig l’aigua de la piscina que s’estava sortint, com en onades i he notat com es movia el terra sota els meus peus... K Al.lucinant!

No puc dir, exactament, quan a durat, però que no han sigut 3 segons això si que ho puc garantir. M’he posa’t a veure les noticies i tampoc eren molt clars, perquè tot just acabava de passar, però la idea anava d’entre uns 15 a uns 30 segons, l’epicentre a Mexicali, encara que també hi ha hagut una altre a la Baja Califòrnia. I les magnituds, uns deien 6.9 i els altres 7.2. Tenint en compte que el terratrèmol de Haiti, van ser 7.0 ja os ho podeu imaginar. Per sort, això no es casi el tercer mon i pel que he vist, únicament ha hagut un mort i algunes destrosses de diferents magnituds.

Ara que tot a passat, em ric de l’ho nerviosa que m’he arribat a posar, però entre la novetat de l’assumpte i la confusió de no saber que està passant, m’he cagat del tot. Però encara que els californians estan molt acostumats, i que el Phil em mirava aguantant-se el riure, dient-me “Welcome to California”, també s’han quedat una mica trasbalsats, i es que feia molt que no notaven un de tan gran. Però després de tot, sempre es pot convertir en una historieta més que penjar al post J.

Parlant amb una de les Scissors Sisters (les veïnes), em comentava que just abans del terratrèmol, s’hi havia ficat a fer UVA, i que a sobre ella ho ha notat des de dintre. A sobre era la seva primera vegada dintre d’una maquina d’aquestes i ja estava una mica acollonada de per si... osigui que imagineu.

I es que després de patir, a San Diego, tormentes varies amb una caiguda d'un arbre a la meva isntal.lació elèctrica (i quedar-me, conseqüentment, sense electricitat durant 24 hores), un canvi de marees (molt molt petit tsunami) a les platges de La Jolla pel terratrèmol de Xile, una alerta de huracà a Bahames (amb la suspensió del meu vol de tornada a Califòrnia) i aquest últim terratrèmol, em sento preparada per tornar a Barcelona, que, encara que neva, em sento molt més segura.

Per finalitzar, us passo un article que he trobat per internet, que explica una micona del terratrèmol, per que l’interessi es clar, que aquí re es obligatori.

Bueno nanos, que consti que he penjat dos posts en menys de 24 hores, i es que encara estic flipant amb la gran hazaña, però que sapigueu que ja estic fornejant uns quants més. Com sempre, espero que us agradi... cuideu-vos molt i molts petons!

http://www.cronica.com.mx/nota.php?id_nota=498664

UN NOU MEMBRE A LA FAMILIA.

Jaaaaaa! Ho se que la lentitud és la meva característica bàsica i si ho barregem amb l’actitud vaga que m’envolta, ens dona com a resultat que porto sense escriure unes quantes setmanes i es que... com sempre us dic, la vida d’europea de vacances a San Diego no em deixa temps ni de llimar-me les ungles, però pels que realment seguiu el blog, he fet una sèrie de propòsits pel 2010: Menjar menys, aprimar-me una mica, deixar de visitar els fast-food (ja se, sona una mica monotemàtic, però la Peggy Sue esta ansiosa de protagonisme) i escriure més al blog. He de dir que, ho sento molts, però no apostaria re a que aconsegueixi cap de totes! :(

Bueno, com us comentava, tinc una nova noticia que donar-vos, encara que va passar fa bastant temps i molts de vosaltres ja sabreu de la seva existència. I és que tenim un membre nou a la família. Es tracta d’un Guinea Pig, el que ve a ser una cobaya vamos! Encara que nosaltres ens referim, amb molta dulçura, com la rata. Es tracte d’un mascle que vam comprar per 25$, amb un tamany normal (menys d’un pam), un comportament entranyable i un pèl a tres colors i una mica despentinat que ens va fer enamorar-nos d’ell.

Però, em creat un monstre: Actualment, es una rata del tamany de casi dos pams, el cabell s’ha convertit en una espècie de stil punk, deixant pèl a tot arreu, més semblant al d’un gat que al d’una cobaya, mossega a mala llet, pixa i caga d’una forma sobrehumana i menja diàriament el triple del seu pes (inclús s’ha menjat la seva pròpia casa).

La Juli diu que és un cobaya en plena adolescència, però jo crec que és una puta rata mimada i consentida. Només us dic que va tenir regal de reis...

Per últim, una de les coses més important: El nom. Després de molt pensar, vam decidir que havia de tenir un nom amb característiques catalanes, dons bé, així va ser. El seu nom es Pamto i l’origen del nom és Pa Amb Tomàquet.

Apa, disfruteu amb les fotos de la nostra rata! ;)

A la segona foto, podeu veure tots els accessoris del Pamto (riu-te tu dels accessoris de la Barbie). A la següent, el que va quedar de la seva casa, després de menjar-se-la en un atac de gana (a la quarta podeu veure com era la casa original). A les dos centrals, i les dos del mig de l’última línia, podeu veure com a canviat de tamany. Si si, un monstre.

La Juuu se parte la caja: californian sternum

Si es que tanta bogeria no es bona i, re, que la meva companya de viatge se m'ha trencat per la meitat. Resulta que jugant amb el seu xurri yankie, la va agafar com un sac de patates i no se com, però la Juju s'ha fet mal al pit. I després de passar-nos tota la nit pensant que s’havia trencat a l’estèrnum, al dia següent ens vam anar cap al metge per veure que es el que tenia.

Vaja odissea, primer de tot arribem a un local on no hi havia ningú i que semblava estar abandonat. Després de donar-nos conta de que estàvem a la direcció equivocada, vam entrar al metge i quina va ser la sorpresa que per poder visitar-te amb un metge yankie, el primer que has de fer es pagar 195$ (així de cop), sense saber si podrà fer alguna cosa per tu.

Aquest 195$ és el valor de que un metge més vago que el de la seguretat social, es dediqui a treure conclusions d’estèrnums fissurats sense ni tan sols fer una radiografia, ja que al seu parer, la recuperació d’un estèrnum fissurat, un estèrnum trencat o un hematoma al pit, segueix el mateix procediment.

Amb aquesta conclusió la nena es va passar els següents dies fent repòs absolut, però la Juju va empitjorar i vam tornar a anar al mateix metge, amb l’única idea al cap de fer una radiografia, manera de saber si havia alguna cosa trencada. Per acabar de millorar la boníssima qualitat del procediment de la salut americana, vam tenir que pagar de nou uns 175$, dels quals ens vam retornar 70$ just després de la visita. Que perquè? Dons perquè el metge deia que no podia fer re, que possiblement tindria danys interns i que tenia que anar a l’hospital. És a dir, una visita de 5 minuts, sense cap mena d’exploració i, per suposat, sense radiografia (la màquina estava tancada), costa 100$. No m’estranya que els metges americans tinguin tanta pasta, només per dir tres paraules i treure’s el problema de sobre, ja s’han guanyat 100$.

Total que amb un total de 295$ gastats, casi 15 dies perduts i amb un acollonament per la frase “posibles daños internos”, ens dirigim a l’Hospital Universitari de San Diego (imaginant la similitud a hospitals com Anatamia de Grey o House). Però sense imaginar-ho ens dirigíem a alguna cosa similar a l’hospital il·legal que tenen els del barri de la mina per treure les bales dels tirotejos per assumptes de drogues.

La veritat es que potser la imatge de l’hospital en si, no feia tanta por ni era tan tercermundista, i en una altre situació geogràfica hagués passat per un Hospital del mar d’imitació, però el que pul·lulava per aquella sala d’espera i llocs de treball, és el que feia cagar-se de por només a la primera passa que feies dintre.

Per començar, només a la porta ja ens vam, trobar una dona del tamany de 3 vegades la Júlia, que et mira fixament i amb un somriure maliciós als llavis, et preguntava: Where are you going??? I tu, amb la cara de poker, et planteges la resposta. Però, a veeeee. Quantes opcions tens si només n’hi ha una entrada a la part d’urgències i l’altra porta és el lavabo?? Però pobre de tu que obris la boca, que et trobes darrera a 4 tius vestits amb un trajo semblant als de Seguritas, però amb molt mala ostia (d’això últim estic segura).

Una vegada passada la barrera de la dona de la recepció, arribem a la dona que s’encarrega de fer les admissions a l’hospital: Una dona de aproximadament 60 anys amb una calvície dramàtica i una talla aproximada de la 350 (evidentment parlo del model de talla Strafalarius!) que va sobreviure al atac melodramàtic i perillós de la Juju, que no entenc perquè als americans els hi costa tant entendre que ella te dos cognoms, cosa del que es troba infinitament orgullosa.

Però el plat fort de la nit es presentaria de manera paulatina durant la resta de la nit, que seria llarga (unes 9 hores). Mentre a la Juju li practicàvem tot tipus de proves per evitar qualsevol tipus de malaltia important (com un test d’embaràs, d’orina i de sang), que a veure, que el que l’hi fa mal es l’estèrnum... En fi, dons això, mentre a la marejàvem amb un munt de proves, jo vaig accedir a l’espectacle més psicodèlic des de que vaig trepitjar el meu primer hospital.

La primera persona que ens vam trobar va ser un rodamón caminant en mitjons per tota la sala d’espera, arrossegant darrera seu un coixí, i realitzant negocis estranys intercanviant pitis per valiums amb un altre rodamón que esperava a la sala. Poc més tard, el pobre home intentava quedar-se dormit a les cadires de l’hospital i cridava a ple pulmó que eren les cadires més incòmodes en les que havia dormit mai i que no podia aconseguir-ho.

Vam continuar amb una dona que va entrar una mica més tard. Imagineu-vos una dona sense dents amb el cabell pentinat d’una manera impossible, estirat cap a dalt, amb una cua de 4 pels. Respecte a com anava pintada, portava una ratlla de l’ull d’un color turquesa que cremava les retines, des de la meitat del nas. Com accessoris, portava una cadira de rodes amb només tres rodes, la qual no necessitava, ja que es propulsava amb els seus propis peus, d’esquena. Riu-te, però, tu saps l’ho difícil que deu ser això d’una forma tant ràpida?. Bueno, la dona es va dedicar a passar-se absolutament tota la nit veient d’una forma fanàtica la televisió i cascant amb l’amiga (l’única diferència entre les quals es que aquesta última tenia dos dents).

Les terceres artistes invitades eren els clons del Justine Timberlake (en lleig i baix, vull dir... més lleig i més baix que la realitat) i .la Cortney Love (però imagineu-vos aquella Cortney Love, feta caldo i amb la ratlla del tint al cabell de fa tres mesos). Van arribar amb quatre bosses del super, disposats a ficar-se un festí de xetos i després d’acabar-se les 5 bosses de patates, els pobres van caure rendits, no sense abans demanar un parell de llençols a la dona de la recepció, que amb els seu somriure maliciós i la seva mirada de perdona vides, els hi va donar.

Mentre anaven entrar la resta dels personatges frikis de la nit, el primer rodament que us he comentat, s’entretenia robant-li ampolles d’aigua a diferents pacients i a demanar-li xetos a la Cortney, ja que segons paraules textuals de l’home, “No tinc dents i es més fàcil de menjar per mi”. M’estalvio els meus comentaris personals no?

La nota ètnica, la va posar una parella de mexicans, vestits com si estiguéssim a Texas: Amb botes de punta, samarretes amb cordills al coll i el seu senyor barret de cowboy. Lo graciós d’aquesta parella, és que la dona s’anava quedant dormida per les cadires (no l’hi semblaven tant incòmodes com al rodamón) i, encara que és lícit el dormir a llocs públics, el que no esta permès es roncar d’aquella manera tant animal, que semblava una balena. El marit, en comptes de despertar a la dona per evitar-li el ridícul, es va posar a riure, es va aixecar i va marxar, deixant a la dona allà tirada i jo no el vaig tornar a veure en tota la nit.

A tot això em d’afegir les aparicions dels diferents personatges (quin amb mes pinta de malalt terminal) amb mascaretes de la grip A, una parella de mare autoritària i fill destrossat psicològicament, un friki que es va passar tota la nit canviant el canal de la televisió o les infinites passejades d’un home misteriós amb la jaqueta de la peli de matrix.

Com veieu el mon hospitalari de USA no es el que ens venen a les pelis, ni el que trobeu a les series de televisió, tot és un engany global i encara que segurament podrem trobar hospitals del molt bona qualitat, he arribat a la conclusió de que em sento orgullosa del procediment sanitari del meu país, al qual tantes i tantes vegades he criticat.

A tot això, el resultat es que la pacient no tenia fissures ni trencades, sinó que tenia un peaaaaaazo d’hematoma al pit. I encara que això va ser una gran noticia perquè la Juju es comences a recuperar super ràpidament, encara estem esperant la factura de l’hospital. Tenint en compte la quantitat de proves que l’hi van fer, les hores que ens vam passar allà i que l’hi van demanar un dipòsit de 500$ (cosa que no vam fer), la sorpresa promet ser de 5 estrelles.